El Pallars Sobirà per la Noguera Pallaresa i els avets de Bonabé: De la Perosa a Montgosso

 

Aquesta excursió per a tots els públics permet contemplar arbres immensos i gaudir de la frescor dels primers quilometres de la Noguera Pallaresa. Es tracta d’una ruta circular que voreja el riu a l’extrem Nord del Pallars Sobirà, a tocar de la Vall d’Aran. Us presentem Un CAT de Setmana que comença amb molta aigua, continua amb avets descomunals, i acaba amb paisatges espectaculars i una sorpresa històrica.

 

 

🔀 Recorregut: 7 quilòmetres

Temps: 2-3 hores

🔃 Desnivell: 104 metres  

🔄 Ruta circular  

📅 Data: 2011, 2014, 2015, 2017  

🚴‍♀️ També en bici: Sí. Si més no, n’hem vist.

 

🔁 CAT de Setmana amb Wikiloc: No   

🔁🔁 Rutes Wikiloc similars: 

·Catalunya – Palau Robert

 
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on facebook
Share on telegram

 

➔ La ruta discorre sense grans desnivells, sempre ‘ambientada’ pels avets Bonabé, pel bosquet de Perosa, pels salts d’aigua i els barrancs de la Tinta i de Raspamala, i també per dos ponts que ens marquen les dues puntes del recorregut: el pont de la Perosa, al principi de tot, i el pont de Montgosso, just a l’extrem oposat de la caminada.

 

 

CATS de Setmana vinculats

El Pallars Sobirà per la Vall Farrera: del Pla de la Selva al Pla de la Farga

El Pallars Sobirà per l’estany d’Aixeus i el mirador de la Pica d’Estats

El Pallars Sobirà en ruta pels estanys del Port i Mariola

D’ISIL AL FORNET, DEL FORNET AL PONT DE PEROSA

 

 

Arribar fins a l’extrem Nord del Pallars Sobirà demana fer quilòmetres, a menys que siguis veí d’Esterri d’Àneu o d’Isil, per exemple. Així en resum: per arribar fins a Isil, cal agafar anar cap al port de la Bonaigua i trencar a la dreta just passat València d’Àneu. Si veniu de la Vall d’Aran, el trencant és baixat el port, i a l’esquerra.

🐱 ATENCIÓ, Apunt felí: 

 

 

Si no teniu pressa, sempre podeu fer una caminada per Isil, a veure si encara hi trobeu en “Patufet” el gat elegantíssim d’un veí del poble amb uns ulls d’un blau intens (el gat, no pas el veí) i un caràcter semi-esquerp. És el nostre CAT de Setmana.

De totes maneres, si no esteu per gats ni per visites a Isil, continueu carretera amunt, remuntant la Noguera per la C-147. Passareu per Alòs d’Isil i tot seguit notareu que la carretera s’estreny perquè passem per un tram de riu més escanyat, per bé que el camí encara està asfaltat. Aquí la Noguera ens queda a la dreta, i es pot veure com a l’altra banda de la vall, sota els pics de Bassiero i de Gel, la muntanya pot oferir estampes com aquesta del 2015: Un munt d’arbres a terra per una allau hivernal.

 

 
La carretera continua uns quilometres més encara: creuarem la Noguera i l’asfalt ens aguanta fins al refugi del Fornet. A partir d’aquí, parada tècnica. De fet, el cert és que aquest CAT de Setmana ja podria començar en aquest punt: O sigui, deixar el cotxe al pàrquing del refugi, i començar a caminar per la pista en paral·lel al riu. El prestigiós equip del CAT de Setmana ho ha fet més d’un cop i ja us diem que val la pena.

 

 
Val la pena perquè et pots ‘perdre’ per senders que serpentegen la Noguera i et porten a descobrir una mica de tot: bordes fetes pols, el gos engrapador de la família del refugi del Fornet, bestiar remugant que no està d’orgues, o raconades de riu sedants. També us pot passar que us emboliqueu pels caminets fins que tard o d’hora us toqui travessar el riu per tornar a la pista, i aleshores fer un altre descobriment: que encara que siguem a l’agost, l’aigua de la Noguera Pallaresa és freda. Molt freda.

 

 
En tot cas, si deixeu el cotxe aquí al Fornet i continueu per la pista a peu, compteu que el punt d’inici d’aquest CAT de Setmana, el Pont de Perosa, està a uns 5 quilòmetres més amunt. O sigui que cal sumar-li al trajecte una hora d’anada i una altra de tornada. Si no teniu pressa, val la pena perquè  la mateixa pista també té molts al·licients: ens mostra estampes del riu des de certa alçada, ens ensenya les penoses ‘Rutes i camins de l’exili’, i ens indica el camí fins al port de Salau, lloc de trobada anual entre catalans i occitans cada mes d’agost. Ah, i molt segurament, us creuareu cotxes i vaques brunes que van amunt i avall com aquestes, molt habituals a la pista entre el Fornet i Perosa.

 

 
Si per contra, preferiu fer aquest tram de pista en cotxe, sapigueu que no cal un 4×4. Es pot anar amb un vehicle amb rodes petites sense problemes fins al pont de Perosa. A partir d’allà, ja no és tant recomanable, però en tot cas, no cal patir perquè aquest CAT de Setmana preveu que el cotxe no passarà d’aquest punt. 
 

🐮 ATENCIÓ: Apunt misteriós:

Tant si feu aquest tram en cotxe com a peu, veureu que a la dreta, a mitja muntanya, de vegades al mig d’un prat mig costerut, en surten unes construccions molt estranyes. Són com unes estructures fetes amb pedres, com uns suports gegants, però que aparentment no tenen cap utilitat. No són ni  bordes pel bestiar decapitades, ni tampoc semblen cap antic element militar. I estan col·locades en llocs molt poc pràctics i zero estratègics.

Què són? us ho descobrirem més endavant amb la nostra sorpresa històrica

 

DE PONT A PONT: EL PONT DE LA PEROSA

 
Quan arribeu al pont de Perosa (S), veureu que a mà dreta hi ha un petit pàrquing on hi conflueixen diferents pistes i camins que es dispersen. Si hi arribeu en cotxe, aquí és on cal deixar-lo. Per començar el recorregut no arribem a travessar el petit pont, sinó que agafem un camí que surt per la dreta del riu (anem riu amunt i l’aigua ens queda a l’esquerra). Aquest primer tram, de color lila al mapa de sobre, coincideix amb la ruta per anar cap al cim de Clavera (2.271 metres). Com anireu comprovant en el conjunt de la ruta, vora del riu sempre s’hi combinen avellaners, prats i avets.

 

 

🐝 ATENCIÓ: Apunt avespat:

 

Sempre que hem fet aquesta sortida (2011, 2014, 2015, 2017) al principi de tot ens hem trobat uns ruscs d’abelles a mà esquerra, sempre molt ben senyalitzats. Mai hem tingut cap problema, però  si us els trobeu, recordeu que, evidentment, no cal anar a emprenyar-les. Camineu com si res i no passarà ben res. A més, tampoc estan enganxades al camí, estan uns metres al costat.

 
Al cap d’un quilòmetre, aproximadament, trobem el primer salt d’aigua: El Barranc de la Tinta (1), aquest punt coincideix amb el final d’un meandre i ens mostra com les riuades, la neu, i tot el que dóna de si la intempèrie natural va modificant les vores del riu.
 
 
Continuem pel camí (el que es veu que marxa per la dreta de la foto) i al cap d’uns 200 metres, després d’un tram amb alguns arbres, arribem a uns prats. Són els Prats de Clavera.

 

PRATS DE CLAVERA, ‘VAQUES A MUNTANYA’

 
 
Aquí, a banda del paisatge Locus Amoenus amb alguna vaca i algun vedell, veureu que el camí es bifurca. Un ramal surt per la dreta i s’enfila cap amunt, per anar fins a Clavera, i l’altre continua recte pel costat del riu. Nosaltres tirem pel recte camí, i travessem el prat fins al final, quan ens creuem amb un altre rierol: el Barranc de Clavera (2). A partir d’aquí la nostra ruta ja no coincideix amb el camí de Clavera sinó que ja és “autònoma” (Color blau en el mapa). Passat el rierol, entrem en un altre tram amb més arbres, i sempre amb el riu a la nostra esquerra.

 

🐻 ATENCIÓ: Apunt d’ós:

El 2017 ens vam adonar que en el tronc d’un avet al costat del camí hi havia enganxats uns claus de forma maldestre. Els que hi entenen ens van explicar que els claus no eren per ‘putejar’ l’avet, sinó per  comprovar si els óssos alliberats a la Vall d’Aran (territori que tenim a uns tres quilometres riu amunt) passen per allà. Com ho comproven? Fàcil: si un os passa per allà i es refrega l’esquena en aquell arbre, al passar pels claus hi deixaran pèl enganxat. I, efectivament, entre els claus hi havia restes de pèl. Eren d’ós? No en sabem pas tant per certificar-ho. Però n’hi havien. Paraula de CAT de Setmana.

 

EL BARRANC DE RASPAMALA

 
Passats uns 700 metres de cami sota els arbes, avancem per un tram més estret amb paret de pedra a la dreta. Aquí, si fem la ruta a l’estiu, segurament ens creuarem amb alguna sargantana prenent el sol, com aquesta de la foto superior que vam enganxar el 2015 (¿quant temps viu una sargantana?). I si fem la ruta tant a l’estiu com  a l’hivern, segur, segur, que ens creuarem amb el Barranc de Raspamala (3):

 

 
El 2014 varem trobar-nos en aquest punt amb un grupet de 3 francesos joves i “catxes” que estaven fent aquesta ruta en bicicleta. Vàrem coincidir, sense dir-nos res, en prendre la sàvia decisió d’esmorzar tots en aquest punt. Es veu que la combinació entre el sol que escalfa, l’aigua que refresca, i els paisatges que hipnotitzen sol ser convincent, tant en català com en francès. I és que el lloc convida a fer-ho:

 

La Noguera des del Barranc de Raspamala. La foto està feta mirant enrere. 

 
Després del barranc, el camí continua de nou entre arbres i zones més obertes- sempre amb el soroll de l’aigua al costat – fins que al cap d’uns 500 metres arribem a un altre descampat i haurem de travessar un altre torrent: El Barranc de Montgosso.  En aquest cas no es tracta de cap salt d’aigua, sinó d’un rierol que travessa el prat ensotat entre dos marges. Un cop l’hem saltat (algun any l’hem vist molt eixut), veureu que el camí s’acosta novament al riu, i continua pel seu costat entre més avets i avellaners. En més d’una ocasió el prestigiós equip del CAT de Setmana hem dinat per aquí:

 

 


DE PONT A PONT: EL PONT DE MONTGOSSO


Pocs metres més amunt ja ens trobem el pont de Montgosso (4), Una palanca de fusta que ens permet travessar la Noguera per començar la tornada per l’altra vessant de la vall, per la part baixa del bosc de Bonabé. Des del mig del petit pont, el riu es veu així:

 

 
Si en lloc de travessar el pont continuéssim riu amunt, al cap d’uns dos quilometres ja estaríem remuntant l’arriu Noguera Palharesa, o sia, que ja seriem a la Vall d’Aran. Però a partir d’aquest pont canviem de sentit: no seguim riu amunt, sinó tot el contrari: ens posem en el sentit de l’aigua, i comencem a baixar per l’altra banda. De totes maneres, a mesura que avancem tindrem el riu cada cop més separat, perquè el camí de mica en mica va agafant alçada fins a la pista de Bonabé, que connecta el Montgarri amb la Perosa i Fornet, o sigui la mateixa pista que hem deixat quan hem aparcat el cotxe uns quilòmetres més avall (tram vermell).
 

Avet gran, humanoide petit

 
Aquesta part final de la ruta la compartirem amb més d’un 4×4 que baixa del Pla de Beret, ciclistes que suen la cansalada, caminaires distrets, i fins i tot amb el gos del refugi del Fornet, que el 2015 va ser un fidel (i afamat) acompanyant del CAT de Setmana.
Seguirem la pista per gaudir, a banda i banda, d’alguns arbres de dimensions realment espectaculars. De fet, l’avetosa de Bonabé es considera una de les millor conservades del país, amb exemplars realment grans. Alguns avets es troben al costat mateix del camí, com aquest de la foto de la dreta, on també s’hi pot apreciar un ésser humanoide, que ens ajuda a fer-nos una idea de les dimensions d’aquestes elegants coníferes.
 
 
Un consell: el camí és clar i evident, però perdre’s una estona pels racons al voltant de la pista i descobrir raconades i arbres monumentals amagats és un dels al·licients d’aquesta part final de la ruta.
En tot cas, quan ja portem uns 2 quilòmetres ben bons de pista, a la part final del camí, se’ns obre un descampat: un prat que fa pendent avall on s’hi veuen les bordes de la Perosa al fons, i just al darrere, petits petits, el pont i el pàrquing on hem començat la ruta (5). Veureu que hi ha més d’un camí per tirar avall. És igual, trieu el que volgueu que anireu a parar al mateix lloc. Però abans de fer-ho, gaudiu de les vistes perquè, ben mirat, i mai millor dit, aquest punt, a més de mostrar-nos una placa en homenatge al gran, gran, gran, Joan Corominas, també és un gran, gran mirador de tota la vall:

 

 
 
I ja està, ja ho tindriem. Això és tot…
 
… O quasi tot… recordeu que camí del pàrquing ens hem trobat unes estructures de pedra misterioses? Doncs la seva explicació té un nom francès:
 

 

LA MATUSSIÈRE

 
Un cop arribats a baix, a l’alçada del pont, fixeu-vos que a mà dreta, al costat del riu, s’hi aguanten dretes les parets d’una gran construcció abandonada i amagada per la vegetació. Si mireu la foto  de sota, és just on hi ha els arbres del centre de la fotografia. Si us arribeu a la construcció i hi entreu, veureu que no és cap borda feta pols, ni res que s’hi assembli. Hi ha moltes parets internes i molts compartiments… que est-ce que c’est ça?
 
 
Doncs són les runes d’una antiga fàbrica! La serradora Matussière, que a principis del S.XX va viure l’època de màxima esplendor amb la noble i ‘rentable’ tasca (sobretot per als paràsits dels ducs de Medinaceli) de talar els boscos d’aquests indrets. I ara ve la millor part: cap on enviava la fusta? doncs cap a l’altra vessant de les muntanyes, a l’Arieja: primer fins al Port de Salau (On també hi ha restes de construccions de l’època) per després continuar muntanya avall fins al poble de Salau, on hi havia una fàbrica de tractament per fer paper.
I com les transportaven? doncs amb telefèric, amb un cable elevat. ¿Recordeu que al principi d’aquest CAT de Setmana us parlàvem d’unes construccions de pedra estranyes? Doncs eren això: la base dels suports del cable per pujar la fusta muntanya amunt. Amb els anys, al final els guanyadors han estat els arbres, però antigament tota aquesta esplanada verda no era ben bé així:

 
 
Aquestes fotos de principis del S.XX mostren com, per exemple, en la imatge superior, la Vue Génerale de Bonabé ens mostra un grup de vivendes a l’indret on actualment hi ha l’aparcament de Perosa. I si us fixeu en la pista forestal a l’esquerra de la imatge actual, veureu que és la mateixa pista que apareix en aquestes dues fotos antigues, just al darrere de les vivendes. I evidentment, no cal ser el detectiu Maigret per esbrinar que l’actual l’esplanada verda al voltant del pont abans era un mar de troncs i fusta. Una llenya que sortia ja transformada en taulons des d’aquesta construcció que ens mostra la foto de sota: la fabrica serradora Matussière, actualment en runes:
 
 
Realment aquesta “rematada” històrica – que de passada ens resol l’enigma de les estranyes construccions de pedra a mitja muntanya, és tant o més interessant que la mateixa sortida de CAT de Setmana, i per això, si en voleu saber més, us recomanem uns enllaços al blog de J.M. Mir que explica moltes històries sobre aquesta empresa frustrada que va transformar la vall a principis del Segle XX:
 
El Blog es diu ‘Quina la fem’  i dóna detalls i fotos de la serradora:
Quina la fem – la construccíó de Bonabé
 
També mostra imatges i detalls del telefèric que enllaçava amb Salau:
Quina la fem – el telefèric del Pallars a la vall
 
I també detalls i fotografies del destí final: la fàbrica de Salau
Quina la fem – Baixant cap a Salau
 

BON CAT de SETMANA!!

Gerard López i Fageda

Ets el visitant número: 320
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on facebook
Share on telegram

Vols més rutes de CAT de Setmana pel Pirineu? Of course:

Un excel·lent CAT de Setmana per una Ruta d’H2O? Of course:

Una altra ruta d’H20? I que sigui fàcil pel Pirineu Oriental? Of course

CAT de Setmana és guai, i ho saps...